Em llevo a les quatre del mati, dormo sense persianes ja que aquí no hi surt mai el sol. Sempre tenim tasques de poca importància per fer, doncs m’aixeco amb presses. No com a Barcelona, o a una oficina d’hisenda. El primer que faig és preparar-me una tassa de te i porridge, que son molt barats. L’estil de vida britànic és inherentment poc saludable, els meus avis van morir d’una sobredosi de cafeïna.
Baixo a la ‘High Street’ per demanar-me unes tradicionals mongetes en llauna amb salsa marró, de recepta dubiosa però popular. Llegeixo The Sun, per saber què ha passat al mon, es a dir, al sud est d’Anglaterra unicament. Hem perdut tots els nostres aliats després del Brexit i ho celebrem periòdicament. Després, miro com juguen al cricket uns nens al carrer, esport nacional des del segle XVI, i decideixo no saludar a cap dels meus veïns, ja que el ‘British state of mind’ només em permet ser amable de manera performativa. Realment, no sé ni com es diuen. Obro el compte bancari i visca! He cobrat la nòmina: milers d’esterlines, ja que som a l’Europa que compta. Totes per mi i cap pel sistema tributari. Quina llàstima que, les relacions internacionals actuals només em permetin gastar-les en vacances a l’illa de Guernsey.
I just wanted to report an interesting occurrence from earlier today... Last night I placed a Tesco bag with grated cheese, cured ham, romain hearts lettuce and on the vine tomatoes, in the bottom drawer of the right-side fridge in the office kitchen.
On my way to work for a day turn this morning, I purchased a warm freshly baked white 'baton' which I was very much looking forward to fill with my fresh ingredients. One would hope they would remain safely stored in my (knotted!) bag. I was proven wrong as apparently 12 hours unattended is all it takes for a peckish soul to splurge out on a night turn.
I was greeted (rhetorically) by no Tesco bag, no ham, no cheese. Instead, all that was left was a loose tomato and my lettuce, at the very bottom of the fridge drawer. Wet and soggy by then. Someone thought they could get away with picking out their favourite (the more costly!) ingredients out of my food shop, leaving the veg behind, and even taking my 40p Bag for Life. A short-lived bag I must say!
I say someone 'got away with it' as I have better things to do than trying to chase down an alleged Kitchen thief. I hope they, at least, enjoyed my ingredients. Craig from my team provided bacon for my baguette instead.
Un dimecres de principi de juny. Tinc entrades per un festival de musica que té lloc a Barcelona. Decideixo pernoctar a Mataró per la cautelosa decisió de no sobrecarregar ciutat. També perquè, els de l’Empordà, tenim un costum arbitrari i no correspost de menysprear el Maresme i això ho he de desmentir. Decideixo reservar-m’hi un hostal uns dies i fer vida local. Com diuen els Pet Shop Boys “I’m not saying that you can’t find better (...) But in the meantime Why not give it a go...give it a go?”.
Faig l’esforç de ser un turista respectuós: pretenc no sentir-m’hi intrús i endinsar-me en el comerç local. Necessito un tall de cabell, em trobo l’anomenada barberia Torrents. El perruquer em parla dels diferents barris de Mataró, que el seu negoci n’és originari de 1934, i que ell ja fa temps que no hi viu (ara és a Lledoners). “La meva filla em diu que me’n deixi de bigoti, així com el teu... creus que em quedaria bé?” em consulta. 19 euros. L’opinió popular em declara “la culpa d’aquests preus és dels de Barcelona”. A l’hora de pagar utilitzo el meu sobre d’euros en efectiu que acumulo de ‘cash withdrawals’ cada cop que torno a casa – me’n resten 19 exactes. Faig les paus amb el sobre i el llenço a les escombraries. D’ara en endavant seré esclau de la targeta, o deixaré de consumir.
Compro nectarines, ara que n’és temporada, al Mercat de la plaça Gran (El Rengle): aproximadament una dotzena de parades exteriors d’estil modernista, construïdes a finals del s XIX. Per recomanació, vaig a la pastisseria Uñó a comprar croissants. Acabo els meus encàrrecs al mercat cobert de la plaça de Cuba, edifici emblemàtic de mitjans del segle passat, on hi tenia encarregat un pollastre a l’ast. He d’afegir que no m’agrada quan la meva visita a un lloc és governada per l’ideari consumista de l’oci, el de “cal desembutxacar per gaudir”. Al tractar-se de consum de necessitat, però, ho permeto. A més, el centre de Mataró és petit i acollidor, el qual és agradable i incita a quedar-s’hi a passejar més enllà de les botigues.
Seville is one of those places I have explored too much on Street View (hope that’s not just me?). I was there for work and had precisely 1.5 hours to spare before my miserable journey back to Crawley Airport (the accurate name Gatwick should reclaim). I’ve been told many times Seville has a top tier cycling infrastructure. In disbelief, I hired a Sevici, put my helmet on, and headed on a 30 minute stroll in 38 degree weather to my following destination (lunch). The whole network is visibly marked in green, has priority over cars in traffic lights and crossings and is infinitely superior to any network in the UK. Testing concluded, I put the bike away.
I stopped for lunch at Chari’s bar – I saw her once on Spanish daytime television and had the urge to meet her since. “Tenemos arroz mi alma… Pepeeeee ponme un arroz para el niño.” (How does one replicate a Sevillian accent in writing I wonder?). I could either sit in the terrace or the indoor dining room. I told her “Wherever I’m closer to you Chari x”. The dining area was tiny, had some subtle religious icons, two ceiling fans at full blast, Canalsur on the telly. Service was very fast-paced! €11 for a set menu including a lovely beef rice (not paella!), fried fish and three slices of watermelon(?). The desert options were very unconventional.
![Venta Rumis, Camas\]](https://i.snap.as/pmg5dOlo.jpg)
