El meu dia vivint a Londres segons els guiris
Dilluns, 1 de juny 2026
Sàtira copiant línia a línia el format de la indicatiu a Núvol: El meu dia vivint a Barcelona segons els guiris.
Em llevo a les quatre del mati, dormo sense persianes ja que aquí no hi surt mai el sol. Sempre tenim tasques de poca importància per fer, doncs m’aixeco amb presses. No com a Barcelona, o a una oficina d’hisenda. El primer que faig és preparar-me una tassa de te i porridge, que son molt barats. L’estil de vida britànic és inherentment poc saludable, els meus avis van morir d’una sobredosi de cafeïna.
Baixo a la ‘High Street’ per demanar-me unes tradicionals mongetes en llauna amb salsa marró, de recepta dubiosa però popular. Llegeixo The Sun, per saber què ha passat al mon, es a dir, al sud est d’Anglaterra unicament. Hem perdut tots els nostres aliats després del Brexit i ho celebrem periòdicament. Després, miro com juguen al cricket uns nens al carrer, esport nacional des del segle XVI, i decideixo no saludar a cap dels meus veïns, ja que el ‘British state of mind’ només em permet ser amable de manera performativa. Realment, no sé ni com es diuen. Obro el compte bancari i visca! He cobrat la nòmina: milers d’esterlines, ja que som a l’Europa que compta. Totes per mi i cap pel sistema tributari. Quina llàstima que, les relacions internacionals actuals només em permetin gastar-les en vacances a l’illa de Guernsey.
Son dos quarts de set, hora d’anar a la feina. Sé conduir de forma ordenada i tinc un Mini de l’any 96, com tothom, però la malvada taxa de congestió no em permet anar en cotxe a treballar. Desconfio en el ferrocarril, malgrat dedicar-hi tres hores diaries. Sempre el comparo al d’“altres països com Espanya”, on “sempre funciona tot tan bé”. Culpo al govern laborista. A l’andana hi ha un grup tribut tocant God Save the Queen, finançat per l’estat. Sento l’obligació moral d’aturar-m’hi i escoltar-los. Quan m’hi apropo, veig que el cantant és Benedict Cumberbatch. Com que no tenim dansa nacional i tot ens fa molta vergonya, em limito a observar-los tocar molt atentament i en silenci, fent l’esforç de no mostrar emoció alguna. Demano perdó en múltiples ocasions de manera poc apologètica. ‘Sorry, sorry…’
A l’oficina no tenim res per fer, mes que presentar-nos-hi de 9 a 5. El sector privat es sosté d’empreses en contractes estatals des dels anys noranta, gràcies al neoliberalisme de Margaret Thatcher. Baixo a la plaça i em compro un ‘Meal Deal’ del Tesco: entrepà de maionesa amb mantega, una fanta de cirera i unes patates xips de gust a ceba cuita i vinagre. Després li escric un missatge al meu cap dient-li que he d’anar al Pub perquè ja son les dotze del migdia. Ell no em respon perquè també hi és al pub. Somnio que visc a Tennessee i he d’agafar el cotxe i conduir una petita estona, és a dir, dues hores. Que idíl·lic! Aqui ens agrada molt la ‘americana aesthetic’ dels 2000, i tots desitgem anar a viure a Califòrnia com l’Adele.
Quan torno del Pub, el meu cap em comunica que s’ha acabat la meva jornada laboral, perquè fa vint-i-un graus i han activat el pla d’alerta nacional per onada de calor. Tinc dues opcions: retornar al Pub fins que tanquin, és a dir, fins les 8 del vespre ja que aquí valorem molt el silenci, el descans i l’ordre públic; o bé tornar decididament al meu pis-estudi de cinc metres quadrats a Luton. Em decanto per la segona; sec al llit i em prenc un te negre, el meu dotzè del dia, mentre vapejo i utilitzo un ventilador USB per abastir el calor. El nostre parc immobiliari es va construir el 1400, quan Anglaterra encara formava part del cercle polar àrtic. Penso en la cultura britànica, incloent Gibraltar i Irlanda del Nord, i somric.
De camí cap a casa, em poso a fer pintades urbanes pels carrers de Camden. És un regal que fem als turistes espanyols, per demostrar que els anglesos també som artístics i ens agrada molt la cultura, i Berlin. En realitat, detesto els turistes, trobo que fan soroll i son barroers. De camí a casa, passo per Hackney en total seguretat, ja que els nostres índexs de criminalitat son inferiors als del Japó.
Dos quarts de nou de la nit, han tornat les pluges i la temperatura ambient és de deu graus, la calor és insuportable. Desconec l’existència de l’aire condicionat, ja que el govern laborista-comunista el va prohibir el 2021. Em mostro visiblement insatisfet de la manera més educada possible escrivint una carta al director a The Guardian. Utilitzo un ventall enorme de color vermell que vaig comprar a Tenerife, com a les pel·lis de l’Almodovar, ja que m’agrada molt Espanya i el cinema internacional. Aqui sempre és hivern. Se m’apropen els meus sis gats i els alimento a base de porridge i mongetes de llauna. Entre tots ells els queden cinc dents, dues més que jo. M’encanta ser britànic, incloent Gibraltar i Irlanda del Nord.
Hora d’anar a dormir, demà serà un altre dia meravellós a la meva ciutat. Demano disculpes mirant al sostre, un cop més, sense cap motiu. Live on, Brexit.