bloc (de notes)

Dijous, 9 de juliol del 2025

Un dimecres de principi de juny. Tinc entrades per un festival de musica que té lloc a Barcelona. Decideixo pernoctar a Mataró per la cautelosa decisió de no sobrecarregar ciutat. També perquè, els de l’Empordà, tenim un costum arbitrari i no correspost de menysprear el Maresme i això ho he de desmentir. Decideixo reservar-m’hi un hostal uns dies i fer vida local. Com diuen els Pet Shop Boys “I’m not saying that you can’t find better (...) But in the meantime Why not give it a go...give it a go?”.

Faig l’esforç de ser un turista respectuós: pretenc no sentir-m’hi intrús i endinsar-me en el comerç local. Necessito un tall de cabell, em trobo l’anomenada barberia Torrents. El perruquer em parla dels diferents barris de Mataró, que el seu negoci n’és originari de 1934, i que ell ja fa temps que no hi viu (ara és a Lledoners). “La meva filla em diu que me’n deixi de bigoti, així com el teu... creus que em quedaria bé?” em consulta. 19 euros. L’opinió popular em declara “la culpa d’aquests preus és dels de Barcelona”. A l’hora de pagar utilitzo el meu sobre d’euros en efectiu que acumulo de ‘cash withdrawals’ cada cop que torno a casa – me’n resten 19 exactes. Faig les paus amb el sobre i el llenço a les escombraries. D’ara en endavant seré esclau de la targeta, o deixaré de consumir.

Compro nectarines, ara que n’és temporada, al Mercat de la plaça Gran (El Rengle): aproximadament una dotzena de parades exteriors d’estil modernista, construïdes a finals del s XIX. Per recomanació, vaig a la pastisseria Uñó a comprar croissants. Acabo els meus encàrrecs al mercat cobert de la plaça de Cuba, edifici emblemàtic de mitjans del segle passat, on hi tenia encarregat un pollastre a l’ast. He d’afegir que no m’agrada quan la meva visita a un lloc és governada per l’ideari consumista de l’oci, el de “cal desembutxacar per gaudir”. Al tractar-se de consum de necessitat, però, ho permeto. A més, el centre de Mataró és petit i acollidor, el qual és agradable i incita a quedar-s’hi a passejar més enllà de les botigues.

Amb el meu pare, vist que ell és botiguer de professió (ven roba per la llar), ens agrada parlar de comerç de proximitat i comparar-lo entre comarques i ciutats. El truco per explicar-li de forma anecdòtica què hi faig al Maresme, i com de bonica en trobo la seva capital. Em respon amb el mans lliures del cotxe per fer-me saber que és a la C-32 (la primera ruta de peatge del país) tornant de Badalona “per la costa”, on ha anat a recollir unes cortines. Com que de veure’ns ho fem ben poc, em proposa d’entaular-nos a un bar de menús prop de Mataró. Seria traïció rebutjar semblant iniciativa...

“El teu avi era de Mataró. Entre Guerra Civil i altres causalitats, va acabar a un modest pis de la Devesa gironina” em declara al telèfon. “Sempre em recordava que prop d’Argentona, hi ha una capella amb el nostre cognom” Si bé es veritat que d’Agells n’hi ha menys que de Masos i Puigs, mai no m’havia arribat a plantejar els orígens del meu cognom. Una entrada ràpida a un cercador web (Bing, per ser pretensiós) em demostra que els Agell, malgrat tenir major presència històrica al Vallès (Caldes de Montbui, Palautordera, Llinars...), no es van privar de ficar arrels també al Maresme, passant pel Gironès i fins arribar a l’Empordà. Avui concretament parlo del veïnat d’Agell, que ara pertany a Cabrera de Mar (que de mar, en té unes gotes comptades).

Al veïnat, hi resta la Capella de Santa Elena d’Agell, un parell de cases, i una antiga masia. Entre galls i gallines dinem al restaurant (i hort) Cals Frares, el més antic del veïnat: un mas amb vistes al castell de Burriac. De canelons en posen tres i no dos, el pa, de pagès, i de postres mel i mató...seguim. Ens atén l’Alfred, qui ens fa cinc cèntims de l’indret – que durant el s.XV va ser un convent de franciscans, i que si l’ermita data de 1236. De la mateixa manera que la mestressa a la meva darrera publicació em recordava a la meva tia Maria, l’Alfred em recorda al meu oncle Ramon, el seu marit, que ens va deixar fa cinc anys. Suposo que pel seu tarannà de cambrer trempat i alegre, d’aquests d’abans. A l’Alfred també li pregunto pels Agell del veïnat, però no em sap respondre. Suposo que els Agell autòctons, com a nòmades que eren, es van anar dissipant per la resta del país, així com ho va fer el meu avi, així com ho he fet jo.

Més enllà d’anar a veure LCD Soundsystem amb 5,000 altres guiris i passar-ho molt bé entre amics una calurosa setmana de juny, aquest cop me’n vaig tornar a Plumstead amb una anècdota pare-fill enriquidora, la descoberta d’una nova ciutat, i una nova recomanació de restaurant. Com que d’història no hi entenc i em quedo sense informació a compartir, deixaré d’escriure i em limitaré a adjuntar unes poques fotografies de la nostra troballa. El meu pare, uns quants cartells, i jo. Als pares, cal trucar-los. Sobretot quan vivim lluny.