Sàtira copiant línia a línia el format de la indicatiu a Núvol: El meu dia vivint a Barcelona segons els guiris.

Em llevo a les quatre del mati, dormo sense persianes ja que aquí no hi surt mai el sol. Sempre tenim tasques de poca importància per fer, doncs m’aixeco amb presses. No com a Barcelona, o a una oficina d’hisenda. El primer que faig és preparar-me una tassa de te i porridge, que son molt barats. L’estil de vida britànic és inherentment poc saludable, els meus avis van morir d’una sobredosi de cafeïna.

Baixo a la ‘High Street’ per demanar-me unes tradicionals mongetes en llauna amb salsa marró, de recepta dubiosa però popular. Llegeixo The Sun, per saber què ha passat al mon, es a dir, al sud est d’Anglaterra unicament. Hem perdut tots els nostres aliats després del Brexit i ho celebrem periòdicament. Després, miro com juguen al cricket uns nens al carrer, esport nacional des del segle XVI, i decideixo no saludar a cap dels meus veïns, ja que el ‘British state of mind’ només em permet ser amable de manera performativa. Realment, no sé ni com es diuen. Obro el compte bancari i visca! He cobrat la nòmina: milers d’esterlines, ja que som a l’Europa que compta. Totes per mi i cap pel sistema tributari. Quina llàstima que, les relacions internacionals actuals només em permetin gastar-les en vacances a l’illa de Guernsey.

Son dos quarts de set, hora d’anar a la feina. Sé conduir de forma ordenada i tinc un Mini de l’any 96, com tothom, però la malvada taxa de congestió no em permet anar en cotxe a treballar. Desconfio en el ferrocarril, malgrat dedicar-hi tres hores diaries. Sempre el comparo al d’“altres països com Espanya”, on “sempre funciona tot tan bé”. Culpo al govern laborista. A l’andana hi ha un grup tribut tocant God Save the Queen, finançat per l’estat. Sento l’obligació moral d’aturar-m’hi i escoltar-los. Quan m’hi apropo, veig que el cantant és Benedict Cumberbatch. Com que no tenim dansa nacional i tot ens fa molta vergonya, em limito a observar-los tocar molt atentament i en silenci, fent l’esforç de no mostrar emoció alguna. Demano perdó en múltiples ocasions de manera poc apologètica. ‘Sorry, sorry…’

A l’oficina no tenim res per fer, mes que presentar-nos-hi de 9 a 5. El sector privat es sosté d’empreses en contractes estatals des dels anys noranta, gràcies al neoliberalisme de Margaret Thatcher. Baixo a la plaça i em compro un ‘Meal Deal’ del Tesco: entrepà de maionesa amb mantega, una fanta de cirera i unes patates xips de gust a ceba cuita i vinagre. Després li escric un missatge al meu cap dient-li que he d’anar al Pub perquè ja son les dotze del migdia. Ell no em respon perquè també hi és al pub. Somnio que visc a Tennessee i he d’agafar el cotxe i conduir una petita estona, és a dir, dues hores. Que idíl·lic! Aqui ens agrada molt la ‘americana aesthetic’ dels 2000, i tots desitgem anar a viure a Califòrnia com l’Adele.

Quan torno del Pub, el meu cap em comunica que s’ha acabat la meva jornada laboral, perquè fa vint-i-un graus i han activat el pla d’alerta nacional per onada de calor. Tinc dues opcions: retornar al Pub fins que tanquin, és a dir, fins les 8 del vespre ja que aquí valorem molt el silenci, el descans i l’ordre públic; o bé tornar decididament al meu pis-estudi de cinc metres quadrats a Luton. Em decanto per la segona; sec al llit i em prenc un te negre, el meu dotzè del dia, mentre vapejo i utilitzo un ventilador USB per abastir el calor. El nostre parc immobiliari es va construir el 1400, quan Anglaterra encara formava part del cercle polar àrtic. Penso en la cultura britànica, incloent Gibraltar i Irlanda del Nord, i somric.

De camí cap a casa, em poso a fer pintades urbanes pels carrers de Camden. És un regal que fem als turistes espanyols, per demostrar que els anglesos també som artístics i ens agrada molt la cultura, i Berlin. En realitat, detesto els turistes, trobo que fan soroll i son barroers. De camí a casa, passo per Hackney en total seguretat, ja que els nostres índexs de criminalitat son inferiors als del Japó.

Dos quarts de nou de la nit, han tornat les pluges i la temperatura ambient és de deu graus, la calor és insuportable. Desconec l’existència de l’aire condicionat, ja que el govern laborista-comunista el va prohibir el 2021. Em mostro visiblement insatisfet de la manera més educada possible escrivint una carta al director a The Guardian. Utilitzo un ventall enorme de color vermell que vaig comprar a Tenerife, com a les pel·lis de l’Almodovar, ja que m’agrada molt Espanya i el cinema internacional. Aqui sempre és hivern. Se m’apropen els meus sis gats i els alimento a base de porridge i mongetes de llauna. Entre tots ells els queden cinc dents, dues més que jo. M’encanta ser britànic, incloent Gibraltar i Irlanda del Nord.

Hora d’anar a dormir, demà serà un altre dia meravellós a la meva ciutat. Demano disculpes mirant al sostre, un cop més, sense cap motiu. Live on, Brexit.

CC: All

From: miquel.001@█████.co.uk

Subject: Mysterious Kitchen Thief

Date: 12th March 2026

Hi,

I just wanted to report an interesting occurrence from earlier today... Last night I placed a Tesco bag with grated cheese, cured ham, romain hearts lettuce and on the vine tomatoes, in the bottom drawer of the right-side fridge in the office kitchen.

On my way to work for a day turn this morning, I purchased a warm freshly baked white 'baton' which I was very much looking forward to fill with my fresh ingredients. One would hope they would remain safely stored in my (knotted!) bag. I was proven wrong as apparently 12 hours unattended is all it takes for a peckish soul to splurge out on a night turn.

I was greeted (rhetorically) by no Tesco bag, no ham, no cheese. Instead, all that was left was a loose tomato and my lettuce, at the very bottom of the fridge drawer. Wet and soggy by then. Someone thought they could get away with picking out their favourite (the more costly!) ingredients out of my food shop, leaving the veg behind, and even taking my 40p Bag for Life. A short-lived bag I must say!

I say someone 'got away with it' as I have better things to do than trying to chase down an alleged Kitchen thief. I hope they, at least, enjoyed my ingredients. Craig from my team provided bacon for my baguette instead.

Please don't steal from me again,

Have a lovely day ,

Miquel

Un dimecres de principi de juny. Tinc entrades per un festival de musica que té lloc a Barcelona. Decideixo pernoctar a Mataró per la cautelosa decisió de no sobrecarregar ciutat. També perquè, els de l’Empordà, tenim un costum arbitrari i no correspost de menysprear el Maresme i això ho he de desmentir. Decideixo reservar-m’hi un hostal uns dies i fer vida local. Com diuen els Pet Shop Boys “I’m not saying that you can’t find better (...) But in the meantime Why not give it a go...give it a go?”.

Faig l’esforç de ser un turista respectuós: pretenc no sentir-m’hi intrús i endinsar-me en el comerç local. Necessito un tall de cabell, em trobo l’anomenada barberia Torrents. El perruquer em parla dels diferents barris de Mataró, que el seu negoci n’és originari de 1934, i que ell ja fa temps que no hi viu (ara és a Lledoners). “La meva filla em diu que me’n deixi de bigoti, així com el teu... creus que em quedaria bé?” em consulta. 19 euros. L’opinió popular em declara “la culpa d’aquests preus és dels de Barcelona”. A l’hora de pagar utilitzo el meu sobre d’euros en efectiu que acumulo de ‘cash withdrawals’ cada cop que torno a casa – me’n resten 19 exactes. Faig les paus amb el sobre i el llenço a les escombraries. D’ara en endavant seré esclau de la targeta, o deixaré de consumir.

Compro nectarines, ara que n’és temporada, al Mercat de la plaça Gran (El Rengle): aproximadament una dotzena de parades exteriors d’estil modernista, construïdes a finals del s XIX. Per recomanació, vaig a la pastisseria Uñó a comprar croissants. Acabo els meus encàrrecs al mercat cobert de la plaça de Cuba, edifici emblemàtic de mitjans del segle passat, on hi tenia encarregat un pollastre a l’ast. He d’afegir que no m’agrada quan la meva visita a un lloc és governada per l’ideari consumista de l’oci, el de “cal desembutxacar per gaudir”. Al tractar-se de consum de necessitat, però, ho permeto. A més, el centre de Mataró és petit i acollidor, el qual és agradable i incita a quedar-s’hi a passejar més enllà de les botigues.

Amb el meu pare, vist que ell és botiguer de professió (ven roba per la llar), ens agrada parlar de comerç de proximitat i comparar-lo entre comarques i ciutats. El truco per explicar-li de forma anecdòtica què hi faig al Maresme, i com de bonica en trobo la seva capital. Em respon amb el mans lliures del cotxe per fer-me saber que és a la C-32 (la primera ruta de peatge del país) tornant de Badalona “per la costa”, on ha anat a recollir unes cortines. Com que de veure’ns ho fem ben poc, em proposa d’entaular-nos a un bar de menús prop de Mataró. Seria traïció rebutjar semblant iniciativa...

“El teu avi era de Mataró. Entre Guerra Civil i altres causalitats, va acabar a un modest pis de la Devesa gironina” em declara al telèfon. “Sempre em recordava que prop d’Argentona, hi ha una capella amb el nostre cognom” Si bé es veritat que d’Agells n’hi ha menys que de Masos i Puigs, mai no m’havia arribat a plantejar els orígens del meu cognom. Una entrada ràpida a un cercador web (Bing, per ser pretensiós) em demostra que els Agell, malgrat tenir major presència històrica al Vallès (Caldes de Montbui, Palautordera, Llinars...), no es van privar de ficar arrels també al Maresme, passant pel Gironès i fins arribar a l’Empordà. Avui concretament parlo del veïnat d’Agell, que ara pertany a Cabrera de Mar (que de mar, en té unes gotes comptades).

Al veïnat, hi resta la Capella de Santa Elena d’Agell, un parell de cases, i una antiga masia. Entre galls i gallines dinem al restaurant (i hort) Cals Frares, el més antic del veïnat: un mas amb vistes al castell de Burriac. De canelons en posen tres i no dos, el pa, de pagès, i de postres mel i mató...seguim. Ens atén l’Alfred, qui ens fa cinc cèntims de l’indret – que durant el s.XV va ser un convent de franciscans, i que si l’ermita data de 1236. De la mateixa manera que la mestressa a la meva darrera publicació em recordava a la meva tia Maria, l’Alfred em recorda al meu oncle Ramon, el seu marit, que ens va deixar fa cinc anys. Suposo que pel seu tarannà de cambrer trempat i alegre, d’aquests d’abans. A l’Alfred també li pregunto pels Agell del veïnat, però no em sap respondre. Suposo que els Agell autòctons, com a nòmades que eren, es van anar dissipant per la resta del país, així com ho va fer el meu avi, així com ho he fet jo.

Més enllà d’anar a veure LCD Soundsystem amb 5,000 altres guiris i passar-ho molt bé entre amics una calurosa setmana de juny, aquest cop me’n vaig tornar a Plumstead amb una anècdota pare-fill enriquidora, la descoberta d’una nova ciutat, i una nova recomanació de restaurant. Com que d’història no hi entenc i em quedo sense informació a compartir, deixaré d’escriure i em limitaré a adjuntar unes poques fotografies de la nostra troballa. El meu pare, uns quants cartells, i jo. Als pares, cal trucar-los. Sobretot quan vivim lluny.

Seville is one of those places I have explored too much on Street View (hope that’s not just me?). I was there for work and had precisely 1.5 hours to spare before my miserable journey back to Crawley Airport (the accurate name Gatwick should reclaim). I’ve been told many times Seville has a top tier cycling infrastructure. In disbelief, I hired a Sevici, put my helmet on, and headed on a 30 minute stroll in 38 degree weather to my following destination (lunch). The whole network is visibly marked in green, has priority over cars in traffic lights and crossings and is infinitely superior to any network in the UK. Testing concluded, I put the bike away.

I stopped for lunch at Chari’s bar – I saw her once on Spanish daytime television and had the urge to meet her since. “Tenemos arroz mi alma… Pepeeeee ponme un arroz para el niño.” (How does one replicate a Sevillian accent in writing I wonder?). I could either sit in the terrace or the indoor dining room. I told her “Wherever I’m closer to you Chari x”. The dining area was tiny, had some subtle religious icons, two ceiling fans at full blast, Canalsur on the telly. Service was very fast-paced! €11 for a set menu including a lovely beef rice (not paella!), fried fish and three slices of watermelon(?). The desert options were very unconventional.

Chari loves a chat. (I tried Chari xcx but she didn’t get the joke). Not trying to gentrify the place but I would advise a visit. I attempted to come across as a local and failed miserably, for the record, so be warned! “Si queres me haces bisum mi alma” – Chari kindly reminded me, they’re cash only. El Bar Kiko de Chari took me back to the restaurant my 85-year-old auntie used to run, Restaurant Versailles, in Sant Antoni de Calonge. Chari, reminds me of my auntie, Tia Maria (not the liqueur brand), who now lives a quieter life as a pensionist. She gives me cooking lessons whenever I go back home and I miss her so much.

I’ll quickly praise Venta Rumis too, which was opposite our studio and is as glamurous as a café in industrial Camas can get. I do find business parks in Spain and their food culture quite charming. I explain I’ve come all the way from South London to claim my €6 desayuno andaluz (which includes a freshly squeezed, large, orange juice). That didn’t seem to raise any questions. It was around 12.30pm which is fairly late for a breakfast. No chance of ordering avocado on toast there so no need to gatekeep the address: Calle de La Sta. Cruz, 25, 41900 Camas.

As is usually the case when landing at Gatwick South, I was greeted by the not one but two (?) murals of QE II (it’s an iykyk situation). I never quite understood them and I think most will agree it’s not a preferred sight after a long flight (unless you fly BA). I bump into a confused, elderly lady who was also travelling from Seville. She asked for directions to try and meet her grandson. We then ended up having a chat. I wonder, how does one adopt an Andalusian abuela? I insisted she was welcome in Plumstead any time but she didn’t seem too interested???

Dimecres, 21 de maig de 2025

Poster for the Summer 2022 issue of Smiths Magazine